Dilluns, 8 d'agost de 2022

Partit Republicà Català
Adherit al Pacte Nacional pel Dret a Decidir
Adherit al Pacte Nacional pel Referèndum

D’ACORD, PERò AQUEST TAL RUFIáN FA LLEIS!
31 de març de 2022
Regeneració política

Llegeixo una entrevista que l’Antoni Bassas fa a la Clara Ponsatí. L’entrevistada deixa anar una frase que és la que hauria d’encapçalar la notícia: «Els mecanismes de selecció de personal de les llistes tancades tenen un efecte dràstic sobre com s’entra a la política, com s’hi sobreviu i s’hi progressa. I, en canvi, podem estar molt orgullosos de l’excel·lència que tenim en altres camps». Exacte! El primer punt de la llista de mals que pateix el país, la meva preocupació principal en l’àmbit públic, és precisament aquest: tenim la pitjor classe política d’Europa. Totalment hispanitzada, poc formada, poc treballadora i que, per tant, practica la mesquinesa del curt de gambals amb una quotidianitat que enerva l’organisme La immensa majoria dels nostres polítics electes no valen el que costa alimentar-los. I és cert el que afegeix la senyora Ponsatí. En molts altres aspectes el país excel·leix. La pregunta és: fins quan?

La societat catalana no es mereix la classe política que té. Hi ha massa gent que afirma, de manera poc reflexiva, que la classe política d’un país representa la seva societat. No és cert. Tot depèn de com es fa la selecció d’aquests polítics. Si ens posem en el cas més extrem, en una dictadura, els polítics no se seleccionen. A l’altre extrem, el de les democràcies avançades, veiem que els polítics competeixen individualment entre ells i l’elector assenyala quin li sembla millor. A casa nostra la selecció la fa el partit, i l’elector la referenda. Com amb tot, nosaltres estem a mig coure pensant-nos que ja anem bé.

Posades així les coses –és a dir, amb una classe política altament tòxica–, els dubtes sobre el futur inquieten. Encara que els catalans constituïm una societat amb una certa capacitat de resiliència, fins quan podrem resistir? Ja no parlo de defensar una fe en una causa qualsevol –independentisme, ecologisme, etc. Em refereixo a fins quan les qualitats del país resistiran l’embat destructiu dels més incompetents.

En una democràcia social de dret, el sector públic gestiona, aproximadament, entre el 40 per cent i el 45 per cent del PIB. És a dir, gairebé la meitat de la riquesa total que es genera. Cap país del món pot resistir una situació en què la meitat del que es guanya és gestionat pels pitjors. L’altra meitat, amb la qual està indefectiblement imbricada, se’n ressent per força, i el sistema acaba deteriorant-se tot ell. Comencem a sentir-ne els efectes. Ho va advertir el mateix conseller de Salut: la sanitat pública anirà a pitjor si no s’hi posa remei –jo ja els previnc que no se n’hi posarà. Parlem de l’ensenyament? De la llengua? De l’obra pública? De Rodalies? De l’habitatge social? De la justícia? De la conxorxa entre diputats i funcionaris del Parlament? Buf!

La mesquinesa de la nostra classe política arriba al súmmum quan pretenen fer-nos creure que aquests problemes no són els seus; que som nosaltres, la població, els que estem en falta. Tapen la seva porqueria demanant solidaritat al contribuent. Que no s’enganyin els que s’agafen aquest tema a la lleugera. A quin tipus d’escola enviarà els fills? Quina sanitat l’atendrà? Quins trens agafarà? Passarà la torxa del català als seus fills com s’ha fet de fa segles? Quan tingui un litigi, a qui recorrerà? Sabrà el que realment succeeix, informant-se amb uns mitjans que estan comprats gairebé tots?

Tot el que ens passa té responsables. I una de les missions dels nostres mitjans consisteix en mentir dient que a l’estranger ho fan igual de malament –els subvencionen per intoxicar, també. En anglès hi ha dos mots per designar un diputat. Un que l’identifica pel títol (MP, member of Parliament) i un altre que l’identifica per la feina que fa (lawmaker, «el que fa les lleis», «el legislador»). Ens oblidem que aquesta nostra pèssima classe política té una missió fonamental: fer les lleis. I les lleis que surten publicades als parlaments espanyols, malgrat els esforços dels lletrats, acostumen a ser d’ínfima qualitat –parlin amb un advocat i els ho confirmarà. Després és fàcil donar sempre la culpa al jutge. En la majoria de casos, els jutges interpreten la llei com poden, perquè el desgavell legislatiu és considerable. Però, esclar, i per posar un exemple recent, algú pensa que en Rufián té aspecte de legislador? O més aviat del típic fanfarró de taverna hispana? Busqueu. No trobareu un cas semblant a l’Europa civilitzada que no estigui estigmatitzat. Aquí no. Un diputat parla com un pinxo de barri, i no passa res. Expel·leix ventositats per la boca, i uns tertulians de quota analitzen les seves paraules com si es tractés d’un acte intel·ligent.

Per fer-ho curt, us diré que a partir d’ara m’abstindré en totes les eleccions que vinguin. I demano des d’aquí l’abstenció, o el vot en blanc, com a mesura de protesta. Com a acte reivindicatiu enfront d’una classe política corrompuda que es nega, que s’oposa feroçment, a regenerar-se.

PS. Algú dirà que, si ens abstenim, els partits independentistes perdran. Doncs bé. És el que els toca, per burros. Un temps a l’oposició potser els indiqui el camí de la necessària regeneració.

Xavier Roig
Xavier Roig
Escriure'ns un missatge © Partit Republicà Català (2022)