Dilluns, 26 de juny de 2017

Partit Republicà Català
Adherit al Pacte Nacional pel Dret a Decidir
Adherit al Pacte Nacional pel Referèndum

Partit Republicà Català
Adherit al Pacte Nacional pel Dret a Decidir
Adherit al Pacte Nacional pel Referèndum

EDITORIAL
EL PARTIT
MUNICIPIS
ARTICLES
COMUNICATS
NOTÍCIES
ARTICULISTES
LA CLAU NO SÓN ELS PARTITS, ÉS LA GENT
26 de novembre de 2014
VilaWeb

Quan vaig demanar, fa una setmana, què passaria si el presumpte partit del president no era cap partit jo no era capaç d'imaginar-me tampoc l'abast del pas que faria Artur Mas ahir, en el discurs del Fòrum. Tanmateix, només de començar a escoltar-lo vaig captar una frase que em va posar en alerta: 'No es pot tornar als despatxos allò que ja és de la gent, perquè s'ho ha guanyat.' Atenció a la idea, que crec que ho explica tot.

Quan fa una setmana vaig demanar què passaria si el presumpte partit del president no era cap partit, ja vaig avisar que una proposta agosarada en el discurs d'ahir podia fer miques tota la política catalana. Malgrat això, jo no era capaç d'intuir l'abast del ! pas que Artur Mas va fer ahir al Fòrum. Però només de començar a escoltar-lo vaig captar una frase que em va fer moure de la cadira i em va posar en alerta: 'No es pot tornar als despatxos allò que ja és de la gent, perquè s'ho ha guanyat.' Atenció a la idea, que crec que ho explica tot.

Mas ha insistit sovint, i molts hi convenim, que la baula més feble del procés independentista són precisament els partits. 'Dinamita —en va dir ahir—: la barreja de la condició humana i la política.' Així doncs, què pot garantir millor l'èxit del procés que fer pivotar l'etapa final no pas sobre la baula més feble, sinó sobre la que s'ha demostrat clarament més forta? Mas diu que 'no es pot tornar als despatxos allò que ja és de la gent, perquè s'ho ha guanyat'. I és per això, precisament per això, que fa una proposta pensada per a esquivar els despatxos i obrir el parlament. Per convertir-lo en una mena de convenció nacional, fora del control i els interessos de tothom que forma part de la baula feble. Fins i tot fora del control i els interessos d'ell mateix.

El Mas més cartesià va posar ahir al vespre el país davant el propi espill. Sense contemplacions ni gests buits, amb la precisió que reclamen els grans actes. Volem fer la independència? Si la resposta és que sí, que la volem fer, ell proposa un camí, que és molt nítid i que dura divuit mesos. N'hi pot haver més, de camins, és clar. Però veient això que explica Mas és molt difícil de pensar que si aquests altres camins volen triomfar, si no són un exercici de marginalitat excelsa, puguin fer-se d'una manera diferent de la que va presentar ahir. I serà molt difícil, per tant, d'entendre en què divergeixen i per què.

És cert que ni així la proposta de Mas no convencerà tothom. Molt especialment no convencerà aquells que ja sabem que no li donaran mai el vist-i-plau, faça què faça i diga què diga. Però només des de l'emotivitat més parcial es pot negar seriosament que això que va fer ahir Mas fou remoure amb elegància la immensa majoria dels entrebancs que la baula feble de la cadena podia posar en el camí de la independència. I això no és pas poca cosa.

Sobretot perquè ni el partit, ni el govern, ni la ideologia ni la persona del president ja no són condicions per a res. I, per tant, tampoc no poden ser ja l'excusa de res ni de ningú. I no ens enganyem: després de l'acte d'ahir crec ja no és útil de reduir el debat d'una manera simplista a preguntar-nos si aquest partit ha quedat acorralat o si aquell altre s'hi afegirà o no. Sobre la taula hi ha ara un altre camp de batalla, completament nou. I sospite que el debat sobre els partits i què haurien de fer ja no és ni tan sols el debat essencial. I si no el temps ho dirà, que Mas crec que va aprendre ben apreses unes quantes de les lliçons del 9-N. Això no va de coalicions...

En definitiva, el president de la Generalitat ahir va fer un gest contundent i rotund. Històric. Tan històric, per cert, com veure la platea, aquella platea concreta tan definida i definitòria, cridant independència. Mas ahir va estripar totes les cartes que hi havia sobre la taula per proposar-nos que marxàssem d'Espanya en divuit mesos i reclamar-nos que fos la gent en definitiva, i no els despatxos, qui fes un pas endavant, qui tingués la paraula final i qui decidís si havia arribat l'hora de fer la independència o no.

Realment, aquest novembre del 2014 serà un mes per a recordar durant molts anys..

Vicent Partal (Vilaweb, 26-11-14)
Escriure'ns un missatge © Partit Republicà Català (2017)