Dimarts, 12 de desembre de 2017

Partit Republicà Català
Adherit al Pacte Nacional pel Dret a Decidir
Adherit al Pacte Nacional pel Referèndum

CARTA OBERTA A LA CUP
2 d'abril de 2017

El procés cap a la independència ja no té aturador. Les amenaces, les actuacions judicials i l'espoli continuat explicitat en els darrers pressupostos que ha presentat el ministre neofranquista Montoro indiquen l'estat d'angoixa i de nerviosisme (podríem dir-ne desesperació) que plana en les altes esferes d'allò que anomenem els poders fàctics. La fermesa del president Puigdemont, del govern i de les forces majoritàries al Parlament de Catalunya conviden a encomanar aquell entusiasme que des d'aquell ja llunyà 13 de setembre del 2009 a Arenys de Munt -en la primera consulta per la independència que tingué el magnífic colofó del 9-N- transmet un dia i un altre una societat organitzada, animosa i persistent, que des de tots els racons del país s'ha manifestat a no fer ni un pas enrere fins a assolir l'objectiu desitjat: la independència de la nació catalana.

Tres-cents anys d'ocupació i d'oprobi, de persecucions i d'espoli no han aconseguit l'efecte desitjat ja en temps del Comte-Duc d'Olivares, allà a mitjans del segle XVII, de voler reduir Catalunya a una simple colònia sota el poder de Castella. Ni el Decret de Nova Planta del 1716, ni les dictadures posteriors, ni l'actual “timocràcia” espanyola sorgida d'una mal anomenada Transició han aconseguit anorrear el poble català. El pas definitiu el farem aquest any 2017. El Principat de Catalunya es traurà del damunt el jou espanyol. Hem d'estar amatents, però, que la resta dels Països Catalans, puguin el més aviat possible seguir el mateix camí i així veure tota la nació catalana lliure formant amb igualtat part dels pobles lliures de la terra.

És per tot això que voldríem donar un cop d'atenció a l'actuació d'una de les formacions que diuen estar a favor de la independència. Ens referim a la CUP. Ens trobem amb el fet paradoxal que un dia i un altre surt algun dirigent de la CUP (obviarem utilitzar el feminisme tronat que sense sentit del ridícul proclama alguna de les seves representants confonent gènere gramatical amb sexe) fent alguna advertència o directament una amenaça al govern català. De Madrid estant se'n deuen fregar les mans. Aleshores ens preguntem on cap tanta irresponsabilitat en un moment crucial de la nostra història. Són conscients aquests dirigents de la CUP que mai com ara hem estat a punt d'assolir el vell somni d'aquells que ens han precedit en que molts hi deixaren la vida?

Volem fer nostre l'argumentari que Fredi Bentanachs, antic membre fundador de Terra Lliure i home gens sospitós d'anar de bracet amb el capitalisme financer, ha posat amb negre sobre blanc en el diari digital L'Unilateral (11 i 16 de juny del 2016). Amb to greu i respectuós a la vegada Bentanachs es pregunta com es pot “treure la CUP del pou on la supèrbia i el dogmatisme l'han fet caure”, tot afegint que “sap greu veure com els joves i molt cultivats culturalment líders de la CUP són tan negats políticament”. Així de clar, així de contundent.

L'acció política dels tres diputats de la CUP que accediren per primer cop al Parlament de Catalunya ompliren d'esperança un sector de votants a qui no els feia de tot el pes tant CIU com ERC i semblava que amb la incorporació de la CUP quedaria afermada la tercera pota de l'independentisme, molt especialment quan Convergència féu un gir polític transcendental cap al sobiranisme. Però no fou així i en les eleccions del 2015 on la CUP tragué deu diputats aparegueren unes noves línies d'actuació que a vegades, massa sovint, semblava que anaven dirigides més a apuntalar el govern neofranquista de Madrid que no pas el procés català cap a la independència. Cal recordar que en aquelles eleccions un informe fals de la policia filtrat al diari ultradretà El Mundo contra el president Mas perjudicà greument la candidatura de Junts x Sí.

Ens sap molt greu haver de dir-ho així però els fets són el que són. Sinó que ens expliquin com el cap de llista Antonio Baños presentà la seva dimissió l'endemà de la vergonyant assemblea de Sabadell del 27 de desembre del 2015 on aparegué un increïble i escandalós empat a 1.515 vots que obligaren a decidir en una altra maniobra barroera digna del país dels soviets treure el suport al president Mas. Baños abandonà el Parlament en una acció que l'honora. En fer-ho va declarar que la seva renúncia a l'acta de diputat era per motius estrictament polítics tot recordant que “el mandat explícit del país era encetar, sense dilacions ni dubtes, la ruptura amb l'estat espanyol”. Tota una lliçó de dignitat i de maduresa política que si bé som conscients no podem demanar a dirigents del PP, Ciudadanos, PSC-PSOE i àdhuc a CSQP ens dol en l'ànima que també hi manqui en alguns (no tots sortosament) dirigents de la CUP. No ens agradaria gens ni mica que aquesta mena de Peter Pan revolucionari on alguns s'han col·locat els porti a una autodestrucció irreversible. Ara, senyors de la CUP, no és l'hora dels retrets ni de les proclames grandiloqüents. Quan haguem assolit la plena llibertat tindrem tot el temps necessari per a aconseguir el vell somni del president Macià que és el de la majoria del poble català: Una pàtria políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa.

Agustí Soler i Regàs
Escriure'ns un missatge © Partit Republicà Català (2017)