Dissabte, 8 de maig de 2021

Partit Republicà Català
Adherit al Pacte Nacional pel Dret a Decidir
Adherit al Pacte Nacional pel Referèndum

DEU REFLEXIONS PER A MIRAR D’ENTENDRE PER QUè ESCLATA LA VIOLèNCIA POLíTICA AMB TANTA FACILITAT
19 de febrer de 2021

«En la mesura que la causa general contra l'independentisme ha dut la repressió al cor de la classe mitjana i no l'ha deixada solament als extrems socials o polítics com solia passar, s'ha originat un canvi molt important en la mentalitat de la gent, quant a les formes de resposta»

Els incidents posteriors a l’empresonament de Pablo Hasel han motivat moltes reaccions polítiques, generalment preocupades per l’esclat de violència que hi ha hagut. La violència és una qüestió molt delicada i que és mal de tractar, perquè és molt fàcil de caricaturitzar o manipular. Intentaré d’assenyalar deu arguments, deu punts de discussió, que considere importants.

1. La violència existeix prèviament: detenir Hasel és exercir la violència. És massa fàcil i molt tendenciós de veure violència en una barricada al mig del carrer, en un contenidor cremat, però no veure’n en el fet de tancar en una presó un cantant per la lletra d’una cançó o per unes piulades. La violència no naix amb els incidents al carrer. Ve d’abans.

2. Les protestes violentes sempre són un símptoma de desconfiança en la capacitat de resoldre els problemes per la via política i prou. Els problemes polítics s’han de resoldre per les vies polítiques. Quan no es fa –quan aquestes solucions es bloquen– sempre hi ha tensió social. I normalment s’acaben desencadenant respostes violentes al carrer. Cap societat del món no para l’altra galta permanentment. Això no ha passat mai, ni en la pitjor dictadura.

3. L’independentisme polític, que ha encapçalat una alternativa social fins ara, té un problema de credibilitat que obre portes a nous camins. Hi ha molta gent cansada de la inoperància. L’octubre del 2017 la ciutadania va tocar amb les mans no solament la independència sinó també el canvi social. La república i les lleis aprovades pel parlament i rebutjades pels tribunals espanyols significaven un canvi de vida real i immediat que la repressió espanyola de moment ha frustrat. La resposta de l’independentisme polític va ser optar per una via d’enfrontament, presó i exili, que evitava precisament que el carrer tingués el protagonisme que es podia esperar. Però, quan ja han passat tres anys i mig i mentre l’independentisme manté intacta la seua força electoral, la inoperància política desconcerta una part, sembla que significativa, de la base. En resposta a això, el carrer va agafar una gran confiança en ell mateix després de la reacció a la sentència del Suprem, però les institucions no han fet passos endavant que l’aprofiten i ens acosten a la independència. Ni tan sols que ens acosten a la llibertat dels presoners polítics. La frustració que causa la manca d’un consens sobre el camí a seguir i el mal funcionament del govern és palpable i tot plegat encoratja un sector de la població a ser molt més comprensiu que mai amb l’acció directa. Com a alternativa.

(Evidentment, encara tenen més problemes els comuns i Podem, per no parlar ja del PSC. Que Ada Colau diga que els aldarulls no ajudaran a traure Hasel de la presó mentre el seu partit és al govern de l’estat i ho podria impedir sense necessitat de res més que la voluntat pròpia, no pot causar sinó estupor.)

4. Ja no es pot demanar més vegades a la ciutadania que entenga que s’han de complir unes normes que es contradiuen amb la seua concepció de la democràcia. Els Mossos d’Esquadra, especialment, tenen un gran problema. Poca gent discuteix que el paper repressor que exerceixen a les ordres de la justícia espanyola incomoda profundament el cos i encara més el govern. Malgrat la violència totalment excessiva i condemnable que exerceixen sovint unitats com la BRIMO. Però també com més va més gent hi ha que qüestiona, d’un punt de vista moral i tot, que els Mossos i el govern es limiten a fer tot allò que els ordenen, sense mirar de posar mai distància ni resistir-se, ni que siga simbòlicament, al compliment d’unes ordres que el carrer veu il·legals o, si més no, immorals. De la mateixa manera hi ha molta gent que ja no entén que el govern controle les presons i en canvi la situació dels presoners polítics siga tan injusta. Les reaccions d’admiració arran de la conducta coherent de Pablo Hasel tenen molt a veure amb això. Perquè el contrast és inevitable.

5. Encara que la violència siga exercida per una minoria, hi ha una bona part de la població que no la rebutja. I possiblement aquest és el canvi més important d’aquests darrers anys. Aquests fets que s’assenyalen com a violents sempre van a càrrec de minories. Però per a sobreviure i sostenir-se necessiten la complicitat social. Tradicionalment, al nostre país la societat ha estat més aviat en contra d’aquestes mostres de violència política al carrer, però en la mesura que la causa general contra l’independentisme ha portat la repressió al cor de la classe mitjana i no l’ha deixada solament als extrems socials o polítics com solia passar, en la mesura que ha atacat totes les edats i condicions, s’ha originat un canvi molt important en la mentalitat de la gent, quant a les formes de resposta. Un canvi que es va veure amb claredat durant l’assalt a l’aeroport, el tall de la AP-7 i la batalla d’Urquinaona. Molta gent que fa temps hauria criticat aquesta mena d’accions, ara en canvi no les critica perquè considera que són una resposta proporcional a una repressió desproporcionada i abusiva que la majoria de la població catalana viu en primera persona. Segurament tot plegat és el preu que l’estat espanyol paga per la seua obsessió a reprimir sense gens de contenció ni límit.

6. El component psicològic de contrapès al poder de l’estat va essent assumit. A Catalunya fa molt la impressió que passa allò que el teòric anti-imperialista Frantz Fanon va explicar als anys seixanta del segle passat: que la pèrdua de la por d’exercir l’autodefensa, la pèrdua de la prevenció sobre l’ús de la violència “desintoxica l’individu”. Fanon no fa cap celebració acrítica de la violència, però aquest reconeixement del reforç psicològic que implica negar que la violència siga un monopoli de l’estat és molt important per a entendre com funciona el món contemporani i què ens passa. Fanon, precisament des de la psiquiatria, reivindica que la violència del carrer allibera mentalment els individus respecte de l’opressió. I equilibra la relació de subordinació de la població amb l’estat, de manera que obri un horitzó d’esperança en la victòria contra aquest estat. Que és, si fa no fa, allò que va passar ací després de la sentència contra els presos polítics.

7. Molta gent pensa que no ha de condemnar la violència del carrer, perquè això pot afeblir la resposta a la repressió. Una cosa és que puga haver-hi crítiques concretes a determinats aspectes dels incidents o que fins i tot, com va passar en alguns carrers de Gràcia, hom mire d’evitar situacions clarament descontrolades que posen en perill els veïns. Això és absolutament racional i explicable, oimés tenint en compte que en els grups més activistes sol haver-hi gent que s’embriaga de violència i no en controla els límits. Però, més enllà dels fets esporàdics, no hi ha tantes reaccions contràries com es podria esperar, perquè s’ha estès la consciència que l’estat les aprofitaria en contra de tots, i no solament contra els violents. L’abús d’aquell “tot és ETA” que tant de dolor i repressió va causar al País Basc o les continuades mentides sobre els CDR són precedents fàcils de recordar, que deslegitimen l’estat i que frenen en la mentalitat de molta gent el fet de posar-se, ni que siga aïlladament o fins i tot justificadament, a favor del poder establert.

8. Les imatges dels enfrontaments tenen un rèdit internacional clar. I en una societat globalitzada com la nostra, aquest és un factor molt important, que no es pot negligir. Les imatges d’enfrontaments, de qualsevol enfrontament sempre fan la volta al món i, en aquest cas, fan eixir als diaris i a les televisions la causa catalana com un problema persistent que reclama una solució. Mentre les institucions europees fan l’orni –amb Hasel també han dit que “és un afer intern”–, les opinions públiques es demanen què passa i per què. Exactament igual com fem nosaltres quan això s’esdevé en uns altres països i ho veiem als nostres mitjans.

9. La sensació de control del territori. O la preparació per al control del territori. Aquest és un factor molt particular, em sembla a mi, del cas català, però també molt interessant. Després dels fets del 3 d’octubre de 2017 i la proclamació de la independència, s’ha bastit una mena de teorització sobre el control del territori que exerceix una gran atracció. Intel·lectual i pràctica. Hi ha una maduració intel·lectual que lamenta que el 2017 el govern no optàs per un control del territori que tenia a l’abast i que és conscient que, ja que Espanya nega la via pactada, això aboca a una unilateralitat, amb dos factors decisius: el reconeixement internacional i el control del territori. Coses que han passat aquests darrers mesos i setmanes, com ara la utilització per Rússia de la situació a Catalunya i la intensificació de l’enfrontament d’Espanya amb Bèlgica, que originen un interès renovat per l’efecte que tindria la combinació d’aquests dos factors. I hi ha gent que viu tot això que passa com un entrenament.

10. Però i els problemes de la violència? Que no en té? Dit tot això que he dit, he de dir també, i remarcar-ho, que l’ús de la violència sempre implica un risc social i polític, que cal tenir clar a l’hora de parlar-ne. Perquè pot allunyar els sectors més moderats de la població, pot justificar una repressió encara més intensa, pot tenir conseqüències personals molt dures –en els incidents de despús-ahir una altra jove va perdre un ull– o pot derivar fàcilment en enfrontaments interns. També perquè pot ser utilitzada per interessos que no tenen res a veure amb la política o perquè l’estat la pot fer servir a favor seu. És veritat que no tot és tan senzill com condemnar-la en qualsevol cas o circumstància, però tampoc no tot és tan simple com deixar-se endur per l’adrenalina que se segrega amb determinats esdeveniments i no mirar-la amb ulls crítics.

Ho he advertit al principi: la violència política és una de les qüestions més difícils de tractar serenament perquè aquestes darreres dècades els estats han aconseguit d’estigmatitzar-ne la pràctica i han tingut molt d’èxit a l’hora de banalitzar-la i crear confusió, tot fent servir l’equívoc concepte de “terrorisme”. Però com a periodista jo sempre defensaré, al preu que siga, que parlar de tot això que passa i mirar de fer-ho atenent la complexitat, amb honradesa i amb rigor, forma part del debat lliure i necessari que cap societat humana no pot menystenir si no vol pagar el preu del sotmetiment a la tirania.

Vicent Partal
Escriure'ns un missatge © Partit Republicà Català (2021)