Per rendir-te has de fer el següent, mira. És igual si ets o no un independentista de Freedònia que lluita contra l’imperialisme de Syldàvia. Sempre es repeteix el mateix patró. Tenim primer un imperi que es nega a cedir. I, sempre, els insurgents que no es resignen, sempre el gest de Judes Macabeu i els seus germans, el dels zelotes, el dels bagaudes. Un poble que es nega a desaparèixer diluït dins l’imperi. No hi ha cap legitimitat que valgui contra la voluntat, contra la identitat, dels indígenes que volen ser tal com són i no esdevenir una altra cosa. Per extirpar la identitat local l’imperi utilitza la crueltat més extrema, de manera que enfronta els uns contra els altres, per no embrutar-se les mans, sàdicament, sempre els asteques acabaran lluitant entre ells perquè Hernán Cortés es quedi, al final, amb el país enter i totes les riqueses de Mèxic. Sempre els ibers acaben també entrematant-se ells amb ells, dividits en infinites faccions, traint-se sense descans, enduts per una inèrcia suïcida cap a la carnisseria. A totes les grans famílies sempre hi ha plets antics on furgar i nous ressentiments que afloren, dinàmics. A l’hora de la veritat és l’imperi de Roma qui imposa la pau i sotmet els vells germans enfrontats, els abraça i els ofega, els escanya sota una única i nova administració. Radical i absoluta, perquè el preu de la pau sempre és el mateix, l’extirpació de la identitat dels vençuts. Tant és que estiguem enemistats entre dreta o esquerra, entre mar i muntanya, entre ciutat i ciutat, entre nyerros i cadells. Aquí es pot rendir tothom que vulgui, qualsevol que s’hagi cansat de lluitar, o que vulgui cobrir-se el ronyó. O qui ja no vulgui que li peguin més. De manera que has de fer això que diré.

Faràs com van fer Àudax, Ditalc i Minur, els lusitans discordants, els partidaris de la rendició. Aniràs, en la negra nit, en secret, fins a la tenda del governador Marc Pompili Lenas. Allà, et serviran un vi fort i aspre, del color del mar al capvespre, del color de la sang renegrida, en una copa d’or, bellament treballada per esclaus grecs. Allà diràs que ja no vols més guerres, allà diràs que et rendeixes definitivament perquè no pots sostenir la lluita, perquè, sobretot, no tens esma per continuar aixecant l’espasa. I, quedaràs sorprès aleshores, el romà farà un mig somriure de menyspreu i et respondrà que no accepta la rendició, et dirà que tornis a alçar l’arma, que tornis al camp de batalla, que continues en territori enemic. En va t’agenollaràs, en va suplicaràs, en va demanaràs clemència. Roma no accepta la rendició, no hi ha escapatòria possible, no hi ha res més a parlar. Deixat que... Deixat que vulguis provar al Senat i al Poble de Roma que les teves paraules són sinceres. Diràs, per descomptat, que sí, que estàs disposat a fer el que vulguin els romans per salvar la teva pell miserable i, aleshores, només aleshores Pompili et dirà quin és el preu que has de pagar per poder-te rendir a Roma.

És clar. Ho has endevinat. Hauràs de vendre la teva ànima al diable. Hauràs de trair els teus que es mantenen tossudament en la lluita contra l’imperi. Tu, precisament tu, els hauràs de vendre. I aleshores, com embriac d’un vi estrany, pertorbat el cos i ja sense interior, sense l’interior que ja no és teu perquè l’has venut a Roma, entraràs en la tenda de Viriat mentre dorm i el tornaràs a matar a traïció. És una història molt antiga i sempre es repeteix. I sempre acaba igual. Quan el governador romà, al final, no compleix el que s’havia acordat. Per què? Perquè Roma no paga traïdors.