Diumenge, 17 d'octubre de 2021

Partit Republicà Català
Adherit al Pacte Nacional pel Dret a Decidir
Adherit al Pacte Nacional pel Referèndum

UNA PROPOSTA A L’INDEPENDENTISME, SOBRE LES CONDICIONS PER A GUANYAR
21 de gener de 2021

Més que un editorial, un petit assaig sobre el moment que viu el moviment democràtic català i les condicions que necessita per a guanyar

En l’editorial d’ahir vaig dir que si les circumstàncies m’ho permetien complementaria l’anàlisi del desastre polític institucional en què ens trobem amb un text sobre com crec que hauria d’actuar l’independentisme. Per força aquest text ha de ser llarg i més que un editorial serà, doncs, un petit assaig. L’he estructurat, perquè la discussió siga més fàcil, en tres parts.

Supose que no cal ni dir-ho, però jo no sóc “un polític” ni tinc cap mena d’interès personal en aquest terreny. Sóc “polític” com ho és tothom des que naix i la meua faena és analitzar la realitat i intentar d’ajudar a comprendre-la. I és des d’aquesta convicció que espere que ningú hi busque tres peus al gat ni vulga fer-me servir per a batalletes particulars o de canongia, per a atacar aquest partit o aquell. I si ho fa que conste per endavant que tindrà la meua educada disconformitat.

1. Les tres claus del discurs: la unilateralitat, l’autoafirmació i la comprensió de l’altre com un tot indivisible

Pot semblar estrany que comence parlant d’allò que algú en diria teoria, però em fa l’efecte que és imprescindible. Aquests darrers tres anys la bifurcació de l’independentisme en rupturistes i reformistes ha fet que aquests darrers, especialment en el cas d’alguns teòrics d’Esquerra Republicana, per diferenciar-se dels altres, proposassen autèntiques barbaritats conceptuals, que signifiquen l’assumpció del marc mental espanyol i, consegüentment, paralitzen el projecte independentista. Em referesc a coses com ara l’estigmatització del nacionalisme, la normalització del castellà com a llengua pròpia o aquesta idea que no pots ser independent si l’altra meitat del país, o determinades comarques o alguna ciutat i tot, hi van en contra.

Si volem tirar endavant cal abans que res discutir amb persistència i sense por aquestes fabricacions que no aguanten un bufit. I consolidar socialment tres eixos que són clau en qualsevol moviment d’alliberament i que l’independentisme català ja assumia, en la major part, a l’etapa anterior al 2017.

El primer d’aquests eixos és la unilateralitat. Entenguem-nos. La manifestació del 10-J del 2010, per la sentència contra l’estatut, era convocada amb el lema “Som una nació, nosaltres decidim”. No “Som una nació, nosaltres negociem”. I encara menys “Som una nació, vejam si podrem fer alguna coseta”. L’equació era clara i ha de ser clara. El moviment democràtic català per la independència és l’expressió de la voluntat de la nació catalana i la nació, com a tal, no se sotmet a cap més voluntat que la pròpia. No és una qüestió de tants per cent ni d’ideologies: nosaltres decidim.

El segon eix és l’autoafirmació. Complementari del primer. Si som una nació hem de saber quins elements ens permeten de constituir-nos en una nació, ser únics al món i fer-nos-hi forts. I aquests elements no es poden escapçar ni diluir sense que el projecte nacional n’isca dramàticament trencat. Faig referència especialment, molt especialment, a la llengua. Perquè és el català que fa Catalunya.

El tercer eix és la comprensió de l’altre com un tot indivisible. Ací hi ha una nació contra una nació i només es pot entendre si veiem clar això. Catalunya contra Espanya. O els Països Catalans contra Espanya, si són dels meus. O aquest és un diàleg-enfrontament entre nacions o és subordinació pura i dura. I això implica que l’estat espanyol és un tot, complet. I, en el tot que és, és responsable de tot allò que ens fa. No hi ha un govern bo i uns jutges dolents. Hi ha un estat que aplica totes les armes que té a l’abast per aconseguir un objectiu polític: aniquilar-nos com a nació. I si no ens acostumem a entendre-ho tot dins aquest marc no passarem mai de ser un regionalisme… espanyol. No es pot doncs pactar una diputació, un ajuntament o un pressupost a Madrid com si aquestes accions polítiques es poguessen deslligar de l’objectiu republicà.

Evidentment, aquestes formulacions tenen implicacions diàries, es transformen cada dia en accions que vull remarcar que no depenen dels polítics sinó de cadascú de vosaltres. Quant a això, valore molt especialment la validesa al nostre país del discurs anticolonialista i d’alliberament, quan explica que cal llevar l’impuls de l’ofec, que hi ha el deure de ser irrespectuosos amb l’opressió o que cal donar sempre valor i practicar l’autodefensa.
2. Les tres grans lliçons del període 2017-2020: nosaltres sabem com guanyar, ells saben com frenar-nos i l’autonomia és un entrebanc

El procés d’independència, en aquesta etapa de primers del segle XXI, té fases molt ben definides. Del 2010 al 2014, una fase de propaganda i assentament teòric del projecte. Del 2014 al 2017, la fase parlamentària i popular de la consulta i la traducció institucional corresponent. I del 2017 al 2021, ara per ara, la fase de la lluita contra la violència espanyola, el debat sobre quin camí s’ha de seguir i la demolició, per les grans contradiccions que implica la repressió, de l’arquitectura institucional de l’estat espanyol i la seua credibilitat exterior.

Algunes lliçons apreses d’aquestes tres fases crec que són importants. La primera i fonamental és que sabem com es guanya. Perquè vam guanyar el 2017. I es guanya aplicant la coherència teòrica que explicava abans, amb la unitat, portant sempre la iniciativa i fent propostes regeneradores en favor de la majoria. Es guanya amb Junts pel Sí o, si ho voleu, amb la combinació de Junts pel Sí i la CUP. Es guanya aprovant lleis lògiques, beneficioses per a la gran majoria del país que l’estat, el règim, no pot acceptar. Es guanya desmuntant el franquisme i la transició que s’hi originà, com es va fer en aquelles meravelloses sessions parlamentàries del 6 i el 7 de setembre de 2017 –i si els espanyols hi bramen tant en contra és perquè s’hi va tocar el cor de la bèstia, allò sí que els va fer mal. Es guanya amb la unitat popular com el Primer d’Octubre.

Ja ho sé: ara em direu que no som en aquest estadi i que estem més dividits que mai. Permeteu-me que ho pose en dubte, això. Allò que era Convergència i ara és, si més no, PDECat i Junts, allò que és Esquerra Republicana i allò que és la CUP no han estat mai units ni han volgut estar mai units. El 9-N és una història horrible de desunió, personalismes i lluites caïnites, que arranquen a les anteriors eleccions europees, en què ja es desfà in extremis una llista única independentista que a les enquestes que van fer els partits es preveia que podia superar el 54% dels vots. I tanmateix aquells dos fiascos, aquelles dues males experiències del punt de vista dels partits (per a la gent el 9-N no va ser cap mala experiència) donen pas a les eleccions del 27 de setembre de 2015, al referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre i a la proclamació de la independència.

És cert que foren units a la força pel carrer i per la decisió ciutadana. Amb uns instruments, l’ANC sobretot, que no sé si avui està en condicions de repetir la maniobra. Tot això és cert. I potser l’error més gros que es va cometre va ser frenar la mobilització per prioritzar les institucions. Però la gran diferència és dins de cadascú de nosaltres. En aquell moment sabíem que teníem la força per a donar ordres als polítics i ara ens sembla que se’ns rifen i no podem fer-hi res. Canviar això, tornar on érem, és la cosa més bàsica de totes.

La bifurcació del 2017 va fer que els reformistes, Esquerra i el PDECat principalment, optassen per ajornar la independència i prioritzar els pactes a Madrid i la gestió d’una Generalitat que no s’aguanta dreta i pràcticament ja és només una justificació professional pel sottogoverno. És aquesta una actitud però, que ja es veu que s’esgotarà perquè els resultats són i seran nuls. I perquè el PSOE no respecta res de res. I per tant cal pensar en la nova etapa. Hi ha qui reclama de resoldre-ho desempatant gràcies a un vot en massa el 14-F a les opcions rupturistes. Però alerta amb la confusió: Junts no és Junts pel Sí, ni de bon tros, ni es veu una unitat molt gran tampoc entre Junts i la CUP. Uns altres, ben pocs i molt discrets, miren de manera intel·ligent de preparar la pista d’aterratge dels reformistes per quan la cosa ja no done més suc. I hi ha encara qui proposa l’alternativa de cremar-los tots i inventar un projecte diferent.

Siga com siga, pensar que continuarem en aquest fangar on som avui és poc realista, perquè, tard o d’hora, pel convenciment o pels vots de la gent, el reformisme haurà d’assumir que el seu camí és inexistent. O haurà d’abandonar la independència. El trencament del moviment abertzale als anys vuitanta ja va deixar clar com acaben aquestes maniobres: alguns dins el PSOE –que encara avui fa servir les sigles d’Euskadiko Ezkerra, nascudes d’una escissió d’ETA!– i els altres tornant a allò que sempre han estat en realitat.

He dit que nosaltres sabíem com guanyar, però també que ells saben com frenar-nos. L’aplicació del vell “divideix i venceràs” ho explica, com acabe d’exposar, gairebé tot. Però cal afegir-hi encara la repressió i la violència.

La repressió és eficaç, sobre això no s’hauria d’enganyar ningú. Cansa. Esgota. Emboira la vista. Per això els espanyols l’apliquen, fins i tot pagant el preu que saben que té també per a ells –en termes de reputació. Cal, per tant, saber com respondre-hi i com assumir-la. Cal posar els presos al seu lloc i els exiliats al seu lloc. Als multats i represaliats per qualsevol cosa, al seu. Als perseguits de tota mena, al seu. I això significa, sobretot, que no es pot deixar que la lluita antirepressiva substituesca i cancel·le la lluita per la independència. L’emoció que tots sentim és difícil de controlar, però cal fer-ho.

I en aquest àmbit és on crec que s’ha vist més clarament la pèrdua total de poder i de sentit polític de la Generalitat. L’actuació dels Mossos i les denúncies d’Interior a persones que es mobilitzen al carrer són intolerables. I, sobretot, no sé de cap altre moviment d’alliberament, enlloc del món, que tinga els seus presoners tancats –i de quina manera!– a les seues presons. De què caram va tot això, doncs?
3. Les tres claus del futur immediat: institucionalitzar la república, posar l’estat espanyol contra la paret i disputar-li el poder i el territori

Avance, a partir d’aquesta constatació, cap al tram final.

Les coses han canviat molt entre el 2017 i el 2021, algunes per millorar i algunes per empitjorar. I per tant ara no es pot aplicar mecànicament l’estratègia que es va aplicar aleshores. Estic convençut que hi ha tres pilars sobre els quals cal bastir el nou envit, capaç d’arribar a la punta, com ja vam arribar el 27 d’octubre de 2017, però també, ara, capaç de resistir-hi.

El 2014 es va pensar en el pas de la llei a la llei, i per tant la Generalitat era l’instrument per a fer la independència. Ara ja no. La violència espanyola, la manca d’una reacció democràtica per part de l’estat espanyol, ha deixat clar que aquest camí no es pot seguir llevat que hi haja un miracle inesperat a Madrid que ningú no sap imaginar. Per tant cal tirar per una altra banda. Quina?

Per a mi hi ha tres factors clau, els pilars, que com més prompte s’activen més de pressa anirem. Són la institucionalització de la república proclamada –o com a alternativa, la institucionalització de la societat alliberada–, la continuació de la destrucció institucional de l’estat i això que el Consell per la República anomena disputa del poder –no únicament digital o cultural, sinó també físic, als carrers.

Curiosament o no, totes les línies que puc imaginar com a part d’aquest projecte en la realitat ja han estat impulsades per iniciatives més o menys diverses, del Consell per la República o de l’ANC, per exemple. Tanmateix, cal dir que no semblen arrelar, és a dir, que no s’hi apunta la gent que caldria que s’hi apuntàs.

El cas més clar és el del Consell per la República que és, sens dubte, el principal instrument que tenim per a l’alliberament del país. La gent sembla que no ho entén; i segurament la seua gestió, que va a batzegades i a voltes responent a pulsions de partit, no hi ha ajudat. Però ara sembla que ha encarrilat de manera definitiva la fase de la institucionalització amb l’anunci de les primeres eleccions a l’assemblea constituent. Bé, doncs no costa tant d’entendre què significaria que dos milions de catalans bastissen des de baix, amb plena llibertat i de manera coordinada, un contrapoder nacional, una autoritat nacional, reconeguda en la vida diària per una part molt substancial de la societat. I en tots els terrenys: de l’organització com a consumidors contra l’ÍBEX a la representació internacional de la nació.

El Consell ha proposat en el document “Preparem-nos” la disputa del poder a l’estat espanyol i és això efectivament què cal fer. És una disputa que s’haurà d’acomplir al carrer quan la pandèmia passe, resseguint i reempalmant amb el cicle de mobilitzacions fortes i poderoses que van anar de l’octubre del 2019 al febrer del 2020. Però cal estudiar també com alliberar parcialment territoris, “districtes”, que en deia el Vietcong. Si la república s’hagués implantat de fet al districte de Girona l’octubre del 2017, avui no seríem on som. Ni a Girona. Ni a Tortosa. Ni a Elx o Perpinyà. Ni a Madrid. Ni a Brussel·les. Urquinaona és en aquest sentit una experiència única perquè va demostrar a la pràctica que l’estat espanyol podia perdre el control del territori. I això és d’un gran impacte.

Especialment si es combina amb el tercer factor clau, que és la continuació de la demolició de la credibilitat de l’estat espanyol i del seu funcionament institucional. Si no hi ha acord, i no n’hi haurà, la independència haurà de tirar endavant en forma de conflicte, com un conflicte obert –i això no serà responsabilitat nostra, sinó dels qui refusen el diàleg i la votació. I quant a això hem de ser conscients que la situació ha canviat molt en relació amb el 2017. Perquè la repressió sobre els presos polítics i l’acció de l’exili han posat en la picota la credibilitat democràtica d’Espanya.

La justícia europea és lenta i tots tenim molta pressa. Però cal ser ben conscients que la part més decisiva del camí ja s’ha fet. I que ara, com en el judo, cal fer servir la desesperació del contendent per a tombar-lo. Ja és clar, dit pels tribunals alemanys i belgues que no hi va haver rebel·lió ni sedició. I no tan sols això, sinó que s’ha fet evident, a Bèlgica, que Espanya va reaccionar no pas com una democràcia i ni tan sols respectant les seues lleis i el seu marc constitucional. I que hi ha una discriminació evident contra els catalans, com a minoria nacional. El preu final que Espanya en pagarà, judicial i de reputació, serà molt fort i no trigarà ja molt.

Acabaré, per tant, aquesta llarga peça situant un punt en l’horitzó immediat. Quan la justícia europea obligue Espanya a anul·lar el judici, la seua reputació i la seua capacitat de control de la situació cauran al punt més baix. La qüestió és saber si eixe dia nosaltres estarem preparats per a fer el pas decisiu. Potser ho estarem de totes maneres, qui sap, però segur que ho estarem si d’ací a allà hem institucionalitzat de debò la ciutadania republicana, si ja disputem a Espanya el poder en tots els terrenys possibles i si evitem o reconduïm com vam fer el 2014 els errors que ens afebleixen, particularment la baralla partidista i la feblesa teòrica, aquest pensament tan tou que tenim, o que volen que tinguem, sobre què és la nació. Sobre què som.

Demane disculpes per la llargada, però un text com aquest no pot ser més condensat. Espere que servesca, a qui ho vulga, per a discutir tant com calga. Per part meua, hi estic plenament disposat.

Vicent Partal
Escriure'ns un missatge © Partit Republicà Català (2021)