Dissabte, 6 de març de 2021

Partit Republicà Català
Adherit al Pacte Nacional pel Dret a Decidir
Adherit al Pacte Nacional pel Referèndum

L’INCONSCIENT DE LES PARAULES
2 de febrer de 2021

"Cal saber d'on venia Rabell, què el motivava i què implicava aquella sortida en tromba per a declamar la seva ira amb el pretext d'un manifest lingüístic sobri i objectiu"

Un dels elements de confusió en l’actual cultura del piulet és la tendència a aïllar les frases, tancant-les en un núvol com els que dibuixen les converses a les vinyetes dels còmics. A la lectura distreta hi contribueix la pràctica que tenen alguns mitjans d’extrapolar frases del text per estalviar al lector la feina d’arribar-hi discursivament. Així el dispensen de llegir pel vell mètode d’enllaçar unes idees amb les següents. Però pot passar que, una vegada llegit, l’article no ratifiqui el sentit de la frase extrapolada. La vulgaritat de la vida política espanyola s’explica millor si es té present que sovint és poc més que una guerra de capçaleres. En lloc de pensaments articulats, els polítics tenen al cap oracions simples per a expressar idees simplíssimes, és a dir, ximpleries, llocs comuns que els mitjans reprodueixen retallats a la mida de la capacitat d’atenció del lector mitjà.

Com l’organisme monocel·lular d’una ameba, la frase típica del polític és organitzada al voltant d’un epítet que concentra tota l’energia mental disponible. Tancada dins el núvol que surt dels llavis del polític, és una petita empenta, un bocí de sentit que aspira a confondre’s amb una veritat, perquè presenta una mínima estructura formal –composta de subjecte, verb i predicat– i una mínima coherència interna. El problema no és sols, com sol dir-se, que les paraules es treguin de context, amb la qual cosa s’insinua que la distorsió del significat es resoldria ampliant la capçalera per encabir-hi una part més gran del discurs. Quan hom es limita al contingut estricte perd de vista una dimensió del llenguatge essencial a la, diguem-ne, autenticitat de la comunicació. Em refereixo al vincle entre la locució i el locutor, entre l’orador i allò que diu. Del grau d’autenticitat d’aquest vincle depèn el significat de la frase. És la relació que alguns anomenen pragmàtica, que no vol dir res més que la funcionalitat de la frase en qüestió.

Mai no oblidaré la intervenció al parlament del portaveu de CSQP (la coalició electoral que després d’un ball de sigles ha acabat coneixent-se vulgarment per “els comuns”) imitant el paper que acostumava a representar-hi la Sra. Arrimadas. No era la primera vegada ni seria l’última que comuns i Ciutadans s’intercanviaven els rols, cosa altrament comprensible atesa l’afinitat sociològica entre l’una formació i l’altra. Aquell dia Lluís Rabell sortí al pòdium i amb l’excitació d’algú que és a punt de tenir un atac de feridura, exigí al president Puigdemont que digués si el govern donava suport al manifest Koiné, publicat feia pocs dies. He de dir que la intervenció m’interessà especialment, perquè aquell text jo l’havia sotasignat. Ho manifesto amb l’ànim de declarar el meu vincle amb allò que escric, car, com no podria ser de cap més manera, hi ha una relació entre allò que sé, allò que crec saber i allò que opino.

Provant debades d’arrencar cap expressió de suport al manifest per part de Puigdemont, que el veia venir d’una hora lluny, i incapaç d’asserenar-se, Rabell féu sensació proclamant a crits que el manifest era racista. Ho era, concretament, perquè recordava amb realisme i equanimitat la implantació forçosa del bilingüisme durant la dictadura. Un mecanisme d’espanyolització que es manté fins ara mateix. Però aquesta evidència, que recolza en fets sabuts de tothom, els lacais del franquisme enquistat a les institucions i reproduït a la societat la reprimeixen fins a fer-la inconscient, exactament com ho denunciava el manifest Koiné. I persones com Rabell no la poden admetre, perquè viuen el bilingüisme amb normalitat, sense reconèixer ni l’origen de la seva imposició ni la dominació que en resulta.

Exigint estrafolàriament al president de prendre posició respecte d’un document aliè al govern, Rabell cercava autenticitat retòrica per a una vulgar escomesa de l’oposició. El manifest, que pocs devien haver llegit, era sols un pretext i els brams l’ingredient teatral de l’escàndol. L’agitació del diputat era útil per a tesar la interpel·lació del president, com una ballesta per a atrapar-lo en el dilema entre prevaricar contra la llengua o carregar amb el penjament de racista. L’antífrasi, tan apreciada de la mentalitat colonitzadora, situava Rabell amb tota precisió respecte d’un dels intents de genocidi cultural més exhaustius i sostinguts a l’Europa del segle XX.

No entendríem Rabell si ens quedéssim amb la frase que deixà flotant a l’ambient, a punt de convertir-se en un titular, la frase “això és racisme!”. Per entendre què volia dir amb aquell lloc comú excessivament grapejat no n’hi ha prou de cercar-ne les accepcions al diccionari, ni de situar-lo en el context immediat del discurs, en aquest cas la interpel·lació parlamentària. Cal saber d’on venia Rabell, què el motivava i què implicava aquella sortida en tromba per a declamar la seva ira amb el pretext d’un manifest lingüístic sobri i objectiu.

Rabell, com el seu correligionari Coscubiela, com la Sra. Albiach, que darrerament s’ha queixat que hom li recordi el paper que tingué el 27 d’octubre de 2017 assenyalant amb aquests companys de viatge les futures víctimes de la repressió davant les càmeres del parlament, tenia una trajectòria i uns compromisos determinats. Cercant la veritat d’un discurs polític dintre dels límits de la capacitat de persuasió del moment, sense tenir en compte la trajectòria del polític i la finalitat que se’n desprèn, no es pot fer justícia ni a l’experiència històrica ni a la realitat actual. La coherència de les doctrines i la rigidesa dels sistemes solen descompondre’s a conseqüència de les accions i de les omissions. Ho prova el paper cada vegada més reaccionari d’aquest partit d’antics i nous revolucionaris pretesos, impúdics servidors dels poders més foscos de l’estat.

Hi ha un moment prodigiosament revelador del sentit inconscient del discurs d’aquesta nissaga política. Quan l’ex-comunista o neocomunista Coscubiela (l’ambigüitat no és meva sinó dels comuns), en acabar la seva intervenció al ple del parlament el 6 de setembre de 2017, rebé una ovació dels diputats del PP i de Ciutadans, tot d’una es trencà l’encantament ideològic i es desféu la il·lusió de distància insalvable entre els hereus de la dictadura franquista i els de la dictadura comunista. I ja sols els babaus i els ingenus poden creure’s la fantasia d’una alternativa interna al sistema de dominació que necessita la jerarquia territorial i el despotisme ètnic com a eix vertebrador de l’estat.

Joan Ramon Resina
Escriure'ns un missatge © Partit Republicà Català (2021)